Benvinguts

La tecnologia sempre ha caminat de la mà de l’home i en gran mesura és la culpable d’allò que ara mateix anomenem humanitat. Des que el primer homínid agafà un os amb mans poc destres i el va utilitzar com a pal fins els actuals comandaments de la Wii o altres videoconsoles  ha passat gairebé dos milions d’anys però tant els uns com els altres han utilitzat els mitjans al seu abats per tranformar l’entorn.

 

La paraula, en aquest sentit, també és un instrument tecnològic, en tant que utilitzada per conformar el món que ens envolta i més enllà, el nostre espai interior, convertint l’ésser humà no solament en una espècie capaç de pensar sinó que a més, és capaç de sentir i expressar el que sent. A més, la literatura crea un espai on aquesta capacitat expressiva conviu amb la capacitat estètica, i on una no pot existir sense l’altra. Aquest fet exigeix del receptor un doble esforç. D’una banda ha de descodificar el text i per altra banda ha d’interpretar-lo.

Ens agrade o no, cal admetre que la major part dels ciutadans manquen dels mecanismes necessaris per interpretar qualsevol tipus de text (i no parle exclusivament del text artístic) i, fins i tot, per descodificar-lo. La publicitat, el cinema, la televisió ens bombardegen constantment amb textos amb unes intencions molt determinades i que moltes vegades, lluny d’entrar-nos per la via lògica (que exigeix un esforç per part del receptor), apel·len ala via emotiva, on els missatges es digereixen amb una major facilitat. El receptor, moltes vegades, se sent sense armes per realitzar una anàlisi crítica sobre la informació que rep des del seu voltant i en tot moment i aquest fet, mal que ens pese, es degut a un sistema educatiu arcaic i que viu d’espatlles a les necessitats dels seus ciutadans.

La responsabilitat dels docents, en aquest sentit,  és  fonamental. No podem interpretar el professor com el depositari del saber; figures que transmetrà generació rere generació, uns coneixements ancestrals als seus alumnes. Actualment, els estudiants tenen tota la informació necessària, i més de la necessària al seu abast. La tasca del docent serà guiar-los en el procés de recerca, sel·lecció, anàlisi i elaboració de tot l’allau d’informació que els envolta, proposar-los nous reptes i motivar-los en tot aquest procés.

L’aparició de les noves tecnologies obrin una nova finestra en el panorama educatiu. Internet és ja el present. Totes les matèries s’ensumen d’una accesibilitat i una immediatesa impensables fa una dècada gràcies a les autopistes de la informació. I no solament quant a la rapidesa en la recepció dels textos, sinó, cada vegada més, en la “producció-col·locació” d’aquests en la xarxa de comunicació mundial.

D’altra banda, la retroalimentació en l’acte comunicatiu, fins ara inviable en molts àmbits de la cultura, per la mateixa definició de text escrit, adquireix una nova dimensió en fòrums de debats, clubs de lectura internetians o blogs temàtics; i possibilita que tots participem de les nostres experiències, comentant i aportant textos, fent reflexions sobre les lectures, etc.

Com argonautes cibernètics naveguem per aquest gran mare-magnum (o mare-nostrum) que és internet. Estem sortint de la galàxia Gutemberg i ens endinsem en aigües desconegudes i profundes, on bufen vents estranys que empenyen la nostra nau a unes velocitats de vertigen. Ara toca desaprendre per aprendre de nou. El viatge està inicat, bon vent ens guie.